Si pretenem que l’activitat humana, individual i col·lectiva,
s’adeqüi als objectius de la sostenibilitat, és imprescindible que siguem
capaços de formular criteris o de definir principis operatius, és a dir, cal
disposar de elements de criteri clars i entenedors amb els que sotmetre les
nostres actuacions al examen de la seva sostenibilitat.
Sis son els principis que podem formular:
principi de irreversibilitat zero, principi de recol·lecció sostenible,
principi del buidat sostenible, principi de l’emissió sostenible, principi de
la selecció sostenible de les tecnologies i, finalment, encara que aquest no es
exclusiu de la sostenibilitat, principi de precaució.
El
principi de irreversibilitat zero es fonamenta en la
necessitat de preservar la biosfera en tant que és la font de la nostra vida i
l’habitat dels éssers vius. Ens indica que no podem realitzar cap mena
d’actuació amb conseqüències nocives per al equilibri del ecosistema si
aquestes conseqüències son irreversibles. De manera que ens obliga a reduir a
zero les emissions acumulatives, és a dir, les emissions de substàncies no biodegradables, que la natura no pot “fer
desaparèixer” per processos naturals.
Ens obliga, també, i molt singularment, a eliminar qualsevol danys
irreversible essent la pèrdua de la biodiversitat el paradigma de dany
irreversible.
En la pràctica, el principi de
irreversibilitat zero comporta l’acabament de l’ús de l’energia nuclear, la
prohibició de força processos de la indústria química, la impossibilitat de
realitzar determinades actuacions urbanístiques o de transformació de
territoris que fiquen en perill espècies animals o vegetals, etc...
El
principi de recol·lecció sostenible es fonamenta en
que la biosfera és el nostre únic magatzem d’energia i de matèries. En aquest
magatzem hi trobem tot allò que permet la vida en el planeta i només podrà
continuar la vida en el planeta mentre aquest magatzem disposi d’allò que
necessitem per viure.
El principi de recol·lecció sostenible afecta
als recursos naturals inesgotables i als recursos naturals autorrenovables.
Respecte dels primers (aire, aigua, sol) no hi ha cap mena de limitació més que
un missatge d’autolimitació qualitativa en l’ús que en fem ja que d’això en
depen la seva teòrica inesgotabilitat.
Però en el cas dels recursos naturals autorrenovables (els ecosistemes
marins, les espècies silvestres, el sòl cultivable, els boscos...) cal que la
taxa de d’ús que s’en faci sigui igual (o lleugerament inferior per precaució)
a la seva capacitat d’autorregeneració. En cas contrari, si la superem, el
recurs desapareixerà en un temps més o menys llarg.
L’aplicació d’aquest principi ens obliga a
dues coses: en primer lloc hem de determinar científicament la capacitat
d’autorregeneració del sòl que hem de sotmetre a cultiu en funció de les
característiques d’aquest i dels imputs que requereix, hem de determinar la
capacitat de autorregeneració de les espècies vegetals silvestres que utilitzem
i de les domèstiques, dels boscos, de les praderies, dels ecosistemes marins
que explotem, de les aigües dolces... I, en segon lloc, determinada en cada cas
aquesta capacitat, actuar políticament de manera decidida per a que es respecti
per les grans empreses multinacionals o locals que obvien aquestes
consideracions.
El
principi del buidat sostenible es fonamenta, igual que
l’anterior, en que la biosfera és el nostre únic magatzem d’energia i de matèries
necessàries per a la vida.
El principi del buidat sostenible afecta als
recursos naturals esgotables però recicables, com ara els metalls, i als
recursos naturals esgotables irreversiblement, com ara els combustibles
fòssils. Ambdós tenen la consideració de recursos no renovables.
El principi del buidat sostenible implica que
és (quasi) sostenible l’explotació de recursos no renovables si la seva taxa de
buidat és igual a la taxa de creació de recursos renovables alternatius.
Per exemple, seria (quasi) sostenible l’ús de
petroli en tant en quan es plantessin tants arbres com fossin necessaris per
obtenir alcohol de fusta que produís
energia en quantitat equivalent a la del petroli extret.
Òbviament això comporta actuacions que avui
encara no podem o no s’ha decidit tenir
a l’abast. Aquestes actuacions serien: determinar la possibilitat de
crear recursos renovables alternatius, determinar la taxa de buidat del
recursos no renovables en funció de l’alternativa estriada abans d’acometre
qualsevol ús de recurs no renovable, i introduir l’obligatorietat en tots els
àmbits i a tots els nivell de la observació de tot això.
El
principi de l’emissió sostenible es fonamenta en que
la biosfera és també el nostre únic abocador d’escombraries.
El principi de l’emissió sostenible implica
que la taxa d’emissió de residus a la biosfera ha de ser igual (lleugerament
inferior per precaució) a la capacitat natural d’assimilació dels distints
ecosistemes abocadors (aire, terra, aigua, sól).
Això implica prohibicions absolutes des de ja
com la emissió zero de residus no biodegradables i actuacions com la
determinació de la capacitat d’assimilació de un ecosistema abans d’acometre
qualsevol actuació d’emissió de residus o com la política d’imposició decidida d’aquella prohibició i d’aquesta
actuació.
El principi de la selecció sostenible de les
tecnologies es fonamenta en que la tecnologia juga un paper essencial com a
mediadora entre la humanitat i la naturalesa en el procés vital d’extreure
recursos naturals per a mantenir la vida en el planeta.
El principi de la selecció sostenible de
tecnologies implica que s’han d’elegir les tecnologies que augmenten la
productivitat dels recursos, és a dir, el volum de valor extret per unitat de
recurs, per davant de les tecnologies que incrementen el volum, la quantitat,
de recurs extret. Eficiència front a creixement incontrolat.
Comporta al necessitat de determinar l’eficiència
de les tecnologies abans de la seva selecció definitiva i la necessitat
d’establir polítiques de priorització i desenvolupament d’aquestes tecnologies.
L’exemple paradigmàtic, per senzill i a
l’abast de tothom, d’aplicació d’aquest principi el tenim en les bombetes de
baix consum que ens ofereixen la mateixa energia lumínica (lux) que una bombeta
d’incandescència utilitzant només una quarta part de recurs (vatis elèctrics)
el que hauria de permetre, per exemple, en un supòsit d’utilització total
deixar de construir centrals nuclears...
Un altra exemple paradigmàtica de l’aplicació
d’aquest principi ho és també el disseny de productes pensant en la seva
reutilització i el seu reciclatge.
Tots aquesta cinc principis que hem detallat
son vertaders principis operatius en tant que ens ofereixen pautes clares de
comportament basades en criteris generals l’observancia dels qual és
imprescindible per a garantir la continuació de la vida en el planeta en
condicions de qualitat similars a les actuals. No obstant, aquest principis no
seran de cap manera aplicats intuïtivament ni voluntariosament per les
empreses, per les indústries i pels
ciutadans d’un en un. Cal doncs, una activitat de foment pròpia de les
Administracions Públiques que incorpori aquests principis com a objectius de
les polítiques públiques
Però, òbviament, ni les administracions, ni
les indústries, ni els científics, podran determinar amb garanties magnituds
com ara la taxa de regeneració d’un determinat ecosistema marí respecte d’un
determinat abocament, o la taxa de creació de determinat recurs alternatiu
respecte del consum de determinat recurs no renovable. Precisament per això, s’imposa
un sisè principi, el principi de precaució.
El principi de precaució es fonamenta en
aquesta dificultat de determinar magnituds complexes i implica, en
conseqüència, que cal adoptar una actituds vigilant per identificar amb
anticipació els possibles desastres irreversibles, per evitar els “carrerons
sense sortida” , una actitud que al analitzar projectes i propostes d’actuació
no rebutgi l’anàlisi del pitjor dels supòsits possibles malgrat que aquestes
situacions puguin semblar poc probables i malgrat que les alternatives siguin difícils
o oneroses.
El principi de precaució ha de suposar la
implantació dels anteriors principis operatius en les polítiques empresarials i
les polítiques públiques.
