El desenvolupament
sostenible implica un seguit de restriccions ecològiques que venen imposades
per la capacitat de sustentació del planeta respecte de l’espècie humana.
La capacitat de
sustentació, o de càrrega, d’un
territori per a una espècie concreta, significa el nombre màxim de població que
pot ser mantinguda indefinidament sense provocar una merma en la base de
recursos que impliqui una reducció de la
població futura.
L’exemple ben
documentat de la Illa de Pasqua que està en la ment de tothom n’és un bon
precedent històric.
Ara per ara, hi ha
acord general en que la capacitat de sustentació del planeta és limitada. Ara
per ara hi ha acord general en que s’estan produint un seguit de fets que estan
deteriorant greument aquesta capacitat de sustentació: l’apropiació humana de
la biomassa, el calentament de l’atmosfera, la pèrdua de la diversitat,
l’explosió demogràfica, la pèrdua de sol cultivable, la desertització de gran
zones, etc...
Des de l’òptica de
la sostenibilitat, el concepte de capacitat de sustentació ens provoca tres
reflexions:
En primer lloc, cal
constatar que la degradació ecològica de molts zones del planeta no es produeix
per la pressió de la seva població sobre els recursos propis, sinó,
singularment, per la pressió de la producció destinada a l’exportació. Així
constatem la insostenibilitat de l’economia globalitzada quan aquesta
consisteix en poder vendre a tot el mon productes fabricats a una zona
determinada.
En segon lloc, és
obvi que la capacitat de sustentació depèn de la tecnologia i de l’organització
social en un estadi històric donat.
En efecte, quan els
imputs que requereix la producció d’uns determinats bens en un determinat espai
i moment, son imputs de bens, recursos o
energies no renovables, podem afirmar que en aquella producció s’ha excedit la
capacitat de sustentació del ecosistema ja que aquests imputs (siguin adobs,
combustibles fòssils, etc...) no estaran disponibles per a les generacions
futures.
I, en tercer lloc,
hem de reflexionar sobre la divisió territorial del planeta. Els estats-nacions actualment consolidats son
fruit de processos històrics bèl·lics provocats per la lluita d’interessos
dinàstics o religiosos, o per la lluita per l’espai físic o per l’aigua... però
no son, salvades excepcions, estats-nacions que coincideixin amb ecosistemes
naturals. De manera que el concepte de capacitat de sustentació tal com l’hem
definit avui només sentit a escala planetària.
I aquí és on veiem
les enormes disfuncions que es produeixen: Renania (regió d’Alemanya) té més
vehicles que tot el continent africà. A la ciutat de Tokio hi ha més línies
telefòniques que a tota Àfrica, un ciutadà de nord-americà consumeix diàriament
500 vegades més recursos que un ciutadà hindú...
Segons estudis de
fonts no sospitoses de parcialitat ecologista, la capacitat de sustentació del
nostre planeta exigeix limitar la població mundial en els 10.000 milions de persones,
xifra que hom dona per segur que serà superada a principis del segle XXI. De
manera que estem a punt de superar la capacitat de sustentació del planeta. Cap
altra element de la nostra activitat humana pot ésser és més insostenible per
menys irreversible.
Amb aquestes
premisses, podem dir que desenvolupament sostenible és aquell que no danya la
capacitat de sustentació del planeta. La Estratègia Mundial per a la
Conservació diu que desenvolupament sostenible és millorar la qualitat de la
vida humana sense rebassar la capacitat de càrrega dels sistemes que la
sustenten.