Aclarim el concepte
El concepte de
sostenibilitat, tant i tant mal usat actualment com en el seu moment ho va ser
el de ecologia, és un concepte que abasta molts més aspectes que els
estrictament mediambientals.
Convé no confondre
la protecció del medi ambient amb la sostenibilitat. Convé no repetir l’error històric
comès al confondre la protecció del medi ambient, el conservacionisme, amb l’ecologia.
El concepte de
sostenibilitat apareix per primera vegada en l’informe Brundtland (1987) per
adjectivar el nou model de desenvolupament social i econòmic: “sustainable developement.” i des d’aquell moment el concepte
“sustainable” ha estat interpretat de mil maneres a quina més interessada (una
de les traduccions més ridículament parcials va ser la del ex-ministre socialista
d’economia Carlos Solchaga, que deia que el concepte sostenible es referia a un
creixement “constant i regular”).
Abans de l’aparició
del concepte a l’informe Brundtland hi havia hagut un precedent doctrinal de
mans de Maurice Strong, director del PNUMA, que va definir un concepte de
ecodesenvolupament en base a tres elements o criteris: socialment just, compatibilitat basada en la
solidaritat intergeneracional i viabilitat en base a l’eficàcia.
Bàsicament hom
estem d’acord avui en que “desenvolupament sostenible” és aquell que permet
satisfer les necessitats de la nostra generació sense comprometre la capacitat
de les generacions futures per satisfer les seves pròpies.
Però, òbviament, res
és tant senzill i, en efecte, aquesta definició suggereix alguns interrogants.
Quines son les
necessitats? Cal distingir entre necessitats bàsiques, no bàsiques i interessos
legítims? Quin és el criteri per discriminar les necessitats que s’han de cobrir
i les que no? Que farem si xoquen objectius ecològics i objectius socials?
Quantes generacions futures hem de tenir present en la solidaritat
intergeneracional?
Admès que de cap
manera es qüestiona que l’objectiu del desenvolupament sostenible és la satisfacció
de les necessitats i dels desitjos
humans, convé detenir-nos en altres aspectes del concepte.
En primer lloc cal
constatar que el mode de satisfer aquestes necessitats està sotmès a
restriccions de dos tipus: restriccions ecològiques i restriccions morals.
Les restriccions
ecològiques venen imposades per la capacitat de sustentació del planeta
respecte de l’espècie humana; és a dir, venen imposades pel nombre màxim d’éssers
humans que el planeta pot mantenir indefinidament sense provocar una merma en
la base de recursos que impliqui una reducció de la població en el futur.
Les restriccions
morals ens les hem d’imposar renunciant a nivells de consum als que no pot
aspirar tota la població. D’aquí en surten alguns principis: cal rebutjar totes
aquelles pautes de comportament no universalitzables; existeixen bens i
comportaments antisocials en quan no universalitzables; el criteri de la
universalització és el criteri ètic per excel·lència
Però aquests
criteris no ens han d’esfereir. Ramón Folch ja deia que “podem modificar els
nostres consums, les nostres necessitats, sense disminuir l’accés al nostres
nivells de satisfacció”. I afegia que “de fet, no estem discutint els nivells
de benestar, sinó els nivells de dilapidació”.
En segons lloc i en
conseqüència,, la sostenibilitat exigeix un control demogràfic conscient. Això
implica que la evolució demogràfica ha d’estar harmonitzada amb l’evolució del
potencial productiu i amb la garantia de l’accés als recursos per les
generacions futures.
En tercer lloc, cal
entendre que en el creixement hi ha límits. El desenvolupament sostenible
implica no superar determinats límits d’ús que ficarien en perill els sistemes
naturals que sostenen la vida en el planeta. Cal advertir límits en l’ús de
l’energia; en l’ús de l’aigua, en el de la terra, en l’ús del planeta com
abocador de deixalles, etc...
En quart lloc, cal
tenir present que la conservació no és un imperatiu absolut. I sé que això
provocarà ampolles en moltes entitats
“ecologistes”. La conservació del medi ambient (sempre i quan la no conservació
no impliqui merma de la biodiversitat) ha d’estar subordinada al benestar humà.
Hem d’admetre que el desenvolupament sostenible pot exigir canvis en els
ecosistemes que no tenen per que necessàriament permanèixer intactes (de fet,
la seva pròpia evolució els modifica constantment).
I, finalment, en
cinquè lloc, cal advertir que l’ús dels recursos no renovables ha de ser, des
de ja, el més lent possible. El principi ha de ser que no podem esgotar un
recurs abans de haver-li trobat un succedani acceptable des del punt de vista
de l’autoabastiment.
En resum,
desenvolupament sostenible és un procés sociopolític i econòmic l’objectiu del
qual és la satisfacció de les necessitats i de les aspiracions humanes qualificat
per dos tipus de restriccions: ecològiques, marcades per la capacitat de
sustentació del planeta, i morals perquè no podem danyar la capacitat de satisfacció
de les generacions futures, tot requerint-se un creixement econòmic allí on
encara no estan satisfetes les necessitats bàsiques (tercer mon), essent
imprescindible el control conscient de la demografia, no considerant imperatiu
absolut el conservacionisme, salvada la biodiversitat, i exigint-se un ús intel·ligent i auster del recursos no renovables.