El primer que cal advertir és que l’agricultura ecològica o biològica i
l’agricultura sostenible no solament no son el mateix sinó que, probablement,
en alguns aspectes, son incompatibles. Per exemple: és capaç l’agricultura
ecològica d’obtenir el nitrogen necessari de fonts orgàniques, de manera
indefinida i per a tota la població? Però no és aquesta presumible
incompatibilitat, segurament superable, l’objecte d’aquest escrit.
El punt de partida de la nostra reflexió d’avui es constatar que
l’objectiu de l’agricultura sostenible es triple: a) necessitem produir
aliments per alimentar la població, b) necessitem anar incrementant aquesta
producció en funció del creixement de la població, i c) necessitem poder
sostenir aquests nivells creixents de producció de manera indefinida.
Enfront d’aquests objectius, constatem una problemàtica actual també en forma trinaria:
a) l’increment de la producció agrícola dels darrers temps no s’ha aconseguit
en base a l’augment de la superfície cultivada, sinó en base a l’intensificació
de la producció per unitat de superfície, amb els consegüents problemes
ambientals i sanitaris que son públics derivats de la tecnologia emprada per
aconseguir-ho i dels imputs químics acumulatius que el procés ha necessitat, b)
en el mon hi ha fam, és a dir, no estem aconseguint amb l’agricultura actual
cap dels objectius esmentats; no obstant, la fam no es deriva tant d’una
fallada en el procés productiu agrari, com de la deficient distribució de la
producció i dels productes: i aquest és un problema polític i no científic, i
c) el problema de la fam, és a dir, de la deficient distribució de la producció
agrícola s’agreujarà encara amb el canvi climàtic que provocarà un increment de
l’activitat agrícola en latituds altes (Canadà i el nord d’Europa) i la farà
disminuir en altres indrets com, per exemple, l’Àfrica subsahariana.
Dit tot això: objectius i obstacles, si ens preguntem quin és el model
de pràctica agrícola sostenible, segurament ens haurem de respondre que no hi
ha cap.
Probablement no hi ha practiques agrícoles que puguin assegurar-se
sostenibles indefinidament. Una practica agrícola determinada pot ser
sostenible avui i deixar-ho d’ésser demà.
El que és segur és que una pràctica agrícola sostenible haurà de
respectar tots els principis operatius de la sostenibilitat: irreversibilitat zero,
recol·lecció, buidat, emissió, i tecnologia sostenibles i el principi de
precaució.
En consonància amb la definició genèrica de sostenibilitat que hom
accepta, podem proposar una definició d’agricultura sostenible com aquella capaç de garantir una producció suficient i
una distribució adient per satisfer les necessitats d’alimentació de tota la
població, capaç igualment d’anar incrementant la producció en funció del seu
creixement, fent un ús del sòl, de l’aigua, dels fertilitzants, dels
pesticides, de la investigació i de les tecnologies, que no fiquin en perill la
capacitat agrícola futura per satisfer les necessitats d’alimentació de les
futures generacions... i això de manera indefinida.
De manera que estem en condicions de poder afirmar que una agricultura
que erosiona el sol, no és sostenible. Que una agricultura que requereix
aportacions energètiques no renovables, no és sostenible. Que una agricultura
que ha d’incorporar nodrients externs al sistema, no es sostenible. Que una
agricultura que provoca la pèrdua de patrimoni genètic, no és sostenible. Que
una agricultura que dilapida l’aigua tot abocant-la a destins irrecuperables,
no és sostenible. Que una agricultura que perjudica la fertilitat del sòl, no
és sostenible. Que una agricultura que finiquita la cultura pagesa, no és
sostenible...