Energia sostenible: la fi d’una utopia
L’actual època
daurada que viu l’espècie humana basada en l’ús sense límits del petroli i, en
menor mesura, d’altres combustibles sòlids, no s’acabarà el dia que s’acabi el
petroli... sinó bastant abans.
¿No seria ja hora
que comencéssim a pensar que aquest moment ja ha arribat?
L’any 2005,
Al-Naimi, ministre saudí del petroli, va dir que el seu país es comprometia a
mantenir un preu del barril al voltant dels 25 dòlars i sense sobrepassar els
28. No obstant avui, només dos anys després, el preu del barril de petroli està
a ........ dòlars. ¿Què ha passat? ¿Hem estat objecte d’un engany conscient?
¿Perquè no s’han mantingut els preus
promesos?
La resposta és tant
simple que sembla una broma: perquè els xinesos ja no van en bicicleta.
Xina ha incorporat,
gairebé de cop, al mercat del consum energètic vint milions de cotxes i aquesta
xifra està creixent del 10% al 20% anual. Al 2030 Xina tindrà més cotxes que
EEUU. I no només son els cotxes...
En efecte, Xina i
la resta del mon hem incrementat en els darrers anys de manera exponencial la
demanda de combustibles, mentre que des dels anys 20 del segle XX no s’ha
descobert cap altra gran jaciment petrolífer i, a la vista de la tecnologia que
estem usant, no queden gaires esperances de trobar-ne ja més. És cert que les
dades sobre les reserves de petroli les guarda tothom molt zelosament; però
també és cert que tots els moviments geopolítics de les grans potencies (guerra
d’Irak, per exemple) i el nerviosisme creixent dels països productors, ens
permeten intuir que la cosa està “apretada”.
Segons Al-Naimi,
Aràbia Saudí, on son amb diferencia les més grans reserves mundials de
cru, podria arribar a produir 18 milions
diaris de barrils. No obstant, entre EEUU i Xina ja en consumiran cada dia 40
milions de barrils. Amb tota l’OPEP a ple rendiment, actualment se’n extreuen
uns 90 milions... però les reserves no son uniformes i les dels altres països
s’acabaran molt abans que les de Arabia Saudí. Al final, si ho podem dir així,
en quedaran, com a molt, 18 milions diaris...
De manera que,
sarcàsticament, l’era del petroli s’acabarà abans que el mateix petroli (també,
com és notori, l’era de la pedra es va acabar abans que la pedra).
Però molt abans que
això passi, una demanda ja infinitament superior a la capacitat de producció i
les perspectives de la progressiva disminució de l’oferta, provocaran no només
un augment desorbitat del preu del combustible que el farà prohibitiu per als
usos no rendibles i per als països més pobres, sinó que el desenvolupament
mateix dels països rics es veurà frenat bruscament pels preu del cru i per la
manca de petroli encara que, irònicament,
en quedi molt a les entranyes de la terra.
Els efectes
sociopolítics i econòmics en la societat global que ens esmercem inútilment en
consolidar seran tant severs que en la pràctica desapareixerà. Hem d’anar
pensant ja en una nova era en que, a més del inevitable descens de la població
en el planeta, els paràmetres econòmics seran els basats en les economies
locals o de proximitat i en l’ús d’energies sostenibles.
Per als que hem promogut
l’ús de les energies alternatives és dramàtic haver de reconèixer que no son
una alternativa real al consum energètic actual. Son, però, l’única alternativa
que ara per ara tenim a sobre de la taula. Però un món sense petroli o amb unes
reserves de petroli a les acaballes reservades només per a usos estratègics de
les grans potencies (que és el proper escenari mundial), un mon en el que
haguem de fiar exclusivament en les alternatives energètiques que ara coneixem
serà, inevitablement, un mon diferent per al que ningú està encara mentalment
preparat.
Tota la
parafernalia que s’està exhibint pels poders fàctics mundials (Al Gore, inclòs)
contra el canvi climàtic no és més que una maniobra de distracció (el que no
vol dir que el canvi climàtic no sigui efectivament un problema que abordar).
Maniobra tàctica que pretén començar a disciplinar la població mundial de cara
a les inexorables restriccions que venen a la vegada que aprofitar la
conjuntura i la por que indueixen en la població per acabar d’esprémer el
negoci que es porten uns quants amb l’explotació dels recursos del planeta
(nuclears incloses).
Això si, quan
tinguem que anar tots en bicicleta, que ningú cregui que la culpa és dels
xinesos perquè hi ha deixat d’anar.