Els xinesos ja no van en bicicleta

Energia sostenible: la fi d’una utopia

 

L’actual època daurada que viu l’espècie humana basada en l’ús sense límits del petroli i, en menor mesura, d’altres combustibles sòlids, no s’acabarà el dia que s’acabi el petroli... sinó bastant abans.

¿No seria ja hora que comencéssim a pensar que aquest moment ja ha arribat?

L’any 2005, Al-Naimi, ministre saudí del petroli, va dir que el seu país es comprometia a mantenir un preu del barril al voltant dels 25 dòlars i sense sobrepassar els 28. No obstant avui, només dos anys després, el preu del barril de petroli està a ........ dòlars. ¿Què ha passat? ¿Hem estat objecte d’un engany conscient? ¿Perquè no s’han  mantingut els preus promesos?

La resposta és tant simple que sembla una broma: perquè els xinesos ja no van en bicicleta.

Xina ha incorporat, gairebé de cop, al mercat del consum energètic vint milions de cotxes i aquesta xifra està creixent del 10% al 20% anual. Al 2030 Xina tindrà més cotxes que EEUU. I no només son els cotxes...

En efecte, Xina i la resta del mon hem incrementat en els darrers anys de manera exponencial la demanda de combustibles, mentre que des dels anys 20 del segle XX no s’ha descobert cap altra gran jaciment petrolífer i, a la vista de la tecnologia que estem usant, no queden gaires esperances de trobar-ne ja més. És cert que les dades sobre les reserves de petroli les guarda tothom molt zelosament; però també és cert que tots els moviments geopolítics de les grans potencies (guerra d’Irak, per exemple) i el nerviosisme creixent dels països productors, ens permeten intuir que la cosa està “apretada”.

Segons Al-Naimi, Aràbia Saudí, on son amb diferencia les més grans reserves mundials de cru,  podria arribar a produir 18 milions diaris de barrils. No obstant, entre EEUU i Xina ja en consumiran cada dia 40 milions de barrils. Amb tota l’OPEP a ple rendiment, actualment se’n extreuen uns 90 milions... però les reserves no son uniformes i les dels altres països s’acabaran molt abans que les de Arabia Saudí. Al final, si ho podem dir així, en quedaran, com a molt, 18 milions diaris...

De manera que, sarcàsticament, l’era del petroli s’acabarà abans que el mateix petroli (també, com és notori, l’era de la pedra es va acabar abans que la pedra).

Però molt abans que això passi, una demanda ja infinitament superior a la capacitat de producció i les perspectives de la progressiva disminució de l’oferta, provocaran no només un augment desorbitat del preu del combustible que el farà prohibitiu per als usos no rendibles i per als països més pobres, sinó que el desenvolupament mateix dels països rics es veurà frenat bruscament pels preu del cru i per la manca de petroli encara que, irònicament,  en quedi molt a les entranyes de la terra.

Els efectes sociopolítics i econòmics en la societat global que ens esmercem inútilment en consolidar seran tant severs que en la pràctica desapareixerà. Hem d’anar pensant ja en una nova era en que, a més del inevitable descens de la població en el planeta, els paràmetres econòmics seran els basats en les economies locals o de proximitat i en l’ús d’energies sostenibles.

Per als que hem promogut l’ús de les energies alternatives és dramàtic haver de reconèixer que no son una alternativa real al consum energètic actual. Son, però, l’única alternativa que ara per ara tenim a sobre de la taula. Però un món sense petroli o amb unes reserves de petroli a les acaballes reservades només per a usos estratègics de les grans potencies (que és el proper escenari mundial), un mon en el que haguem de fiar exclusivament en les alternatives energètiques que ara coneixem serà, inevitablement, un mon diferent per al que ningú està encara mentalment preparat.

Tota la parafernalia que s’està exhibint pels poders fàctics mundials (Al Gore, inclòs) contra el canvi climàtic no és més que una maniobra de distracció (el que no vol dir que el canvi climàtic no sigui efectivament un problema que abordar). Maniobra tàctica que pretén començar a disciplinar la població mundial de cara a les inexorables restriccions que venen a la vegada que aprofitar la conjuntura i la por que indueixen en la població per acabar d’esprémer el negoci que es porten uns quants amb l’explotació dels recursos del planeta (nuclears incloses).

Això si, quan tinguem que anar tots en bicicleta, que ningú cregui que la culpa és dels xinesos perquè hi ha deixat d’anar.

Què és l'agricultura sostenible?

El primer que cal advertir és que l’agricultura ecològica o biològica i l’agricultura sostenible no solament no son el mateix sinó que, probablement, en alguns aspectes, son incompatibles. Per exemple: és capaç l’agricultura ecològica d’obtenir el nitrogen necessari de fonts orgàniques, de manera indefinida i per a tota la població? Però no és aquesta presumible incompatibilitat, segurament superable, l’objecte d’aquest escrit.

El punt de partida de la nostra reflexió d’avui es constatar que l’objectiu de l’agricultura sostenible es triple: a) necessitem produir aliments per alimentar la població, b) necessitem anar incrementant aquesta producció en funció del creixement de la població, i c) necessitem poder sostenir aquests nivells creixents de producció de manera indefinida.

Enfront d’aquests objectius, constatem una  problemàtica actual també en forma trinaria: a) l’increment de la producció agrícola dels darrers temps no s’ha aconseguit en base a l’augment de la superfície cultivada, sinó en base a l’intensificació de la producció per unitat de superfície, amb els consegüents problemes ambientals i sanitaris que son públics derivats de la tecnologia emprada per aconseguir-ho i dels imputs químics acumulatius que el procés ha necessitat, b) en el mon hi ha fam, és a dir, no estem aconseguint amb l’agricultura actual cap dels objectius esmentats; no obstant, la fam no es deriva tant d’una fallada en el procés productiu agrari, com de la deficient distribució de la producció i dels productes: i aquest és un problema polític i no científic, i c) el problema de la fam, és a dir, de la deficient distribució de la producció agrícola s’agreujarà encara amb el canvi climàtic que provocarà un increment de l’activitat agrícola en latituds altes (Canadà i el nord d’Europa) i la farà disminuir en altres indrets com, per exemple, l’Àfrica subsahariana.

Dit tot això: objectius i obstacles, si ens preguntem quin és el model de pràctica agrícola sostenible, segurament ens haurem de respondre que no hi ha cap.

Probablement no hi ha practiques agrícoles que puguin assegurar-se sostenibles indefinidament. Una practica agrícola determinada pot ser sostenible avui i deixar-ho d’ésser demà.

El que és segur és que una pràctica agrícola sostenible haurà de respectar tots els principis operatius de la sostenibilitat: irreversibilitat zero, recol·lecció, buidat, emissió, i tecnologia sostenibles i el principi de precaució.

En consonància amb la definició genèrica de sostenibilitat que hom accepta, podem proposar una definició d’agricultura sostenible com aquella  capaç de garantir una producció suficient i una distribució adient per satisfer les necessitats d’alimentació de tota la població, capaç igualment d’anar incrementant la producció en funció del seu creixement, fent un ús del sòl, de l’aigua, dels fertilitzants, dels pesticides, de la investigació i de les tecnologies, que no fiquin en perill la capacitat agrícola futura per satisfer les necessitats d’alimentació de les futures generacions... i això de manera indefinida.

De manera que estem en condicions de poder afirmar que una agricultura que erosiona el sol, no és sostenible. Que una agricultura que requereix aportacions energètiques no renovables, no és sostenible. Que una agricultura que ha d’incorporar nodrients externs al sistema, no es sostenible. Que una agricultura que provoca la pèrdua de patrimoni genètic, no és sostenible. Que una agricultura que dilapida l’aigua tot abocant-la a destins irrecuperables, no és sostenible. Que una agricultura que perjudica la fertilitat del sòl, no és sostenible. Que una agricultura que finiquita la cultura pagesa, no és sostenible...

Criteris operatius de la sostenibilitat

Si pretenem que  l’activitat humana, individual i col·lectiva, s’adeqüi als objectius de la sostenibilitat, és imprescindible que siguem capaços de formular criteris o de definir principis operatius, és a dir, cal disposar de elements de criteri clars i entenedors amb els que sotmetre les nostres actuacions al examen de la seva sostenibilitat.

Sis son els principis que podem formular: principi de irreversibilitat zero, principi de recol·lecció sostenible, principi del buidat sostenible, principi de l’emissió sostenible, principi de la selecció sostenible de les tecnologies i, finalment, encara que aquest no es exclusiu de la sostenibilitat, principi de precaució.

El principi de irreversibilitat zero es fonamenta en la necessitat de preservar la biosfera en tant que és la font de la nostra vida i l’habitat dels éssers vius. Ens indica que no podem realitzar cap mena d’actuació amb conseqüències nocives per al equilibri del ecosistema si aquestes conseqüències son irreversibles. De manera que ens obliga a reduir a zero les emissions acumulatives, és a dir, les emissions  de substàncies  no biodegradables, que la natura no pot “fer desaparèixer” per processos naturals.  Ens obliga, també, i molt singularment, a eliminar qualsevol danys irreversible essent la pèrdua de la biodiversitat el paradigma de dany irreversible.

En la pràctica, el principi de irreversibilitat zero comporta l’acabament de l’ús de l’energia nuclear, la prohibició de força processos de la indústria química, la impossibilitat de realitzar determinades actuacions urbanístiques o de transformació de territoris que fiquen en perill espècies animals o vegetals, etc...

El principi de recol·lecció sostenible es fonamenta en que la biosfera és el nostre únic magatzem d’energia i de matèries. En aquest magatzem hi trobem tot allò que permet la vida en el planeta i només podrà continuar la vida en el planeta mentre aquest magatzem disposi d’allò que necessitem per viure.

El principi de recol·lecció sostenible afecta als recursos naturals inesgotables i als recursos naturals autorrenovables. Respecte dels primers (aire, aigua, sol) no hi ha cap mena de limitació més que un missatge d’autolimitació qualitativa en l’ús que en fem ja que d’això en depen la seva teòrica inesgotabilitat.  Però en el cas dels recursos naturals autorrenovables (els ecosistemes marins, les espècies silvestres, el sòl cultivable, els boscos...) cal que la taxa de d’ús que s’en faci sigui igual (o lleugerament inferior per precaució) a la seva capacitat d’autorregeneració. En cas contrari, si la superem, el recurs desapareixerà en un temps més o menys llarg.

L’aplicació d’aquest principi ens obliga a dues coses: en primer lloc hem de determinar científicament la capacitat d’autorregeneració del sòl que hem de sotmetre a cultiu en funció de les característiques d’aquest i dels imputs que requereix, hem de determinar la capacitat de autorregeneració de les espècies vegetals silvestres que utilitzem i de les domèstiques, dels boscos, de les praderies, dels ecosistemes marins que explotem, de les aigües dolces... I, en segon lloc, determinada en cada cas aquesta capacitat, actuar políticament de manera decidida per a que es respecti per les grans empreses multinacionals o locals que obvien aquestes consideracions.

El principi del buidat sostenible es fonamenta, igual que l’anterior, en que la biosfera és el nostre únic magatzem d’energia i de matèries necessàries per a la vida.

El principi del buidat sostenible afecta als recursos naturals esgotables però recicables, com ara els metalls, i als recursos naturals esgotables irreversiblement, com ara els combustibles fòssils. Ambdós tenen la consideració de recursos no renovables.

El principi del buidat sostenible implica que és (quasi) sostenible l’explotació de recursos no renovables si la seva taxa de buidat és igual a la taxa de creació de recursos renovables alternatius.

Per exemple, seria (quasi) sostenible l’ús de petroli en tant en quan es plantessin tants arbres com fossin necessaris per obtenir alcohol de fusta que produís  energia en quantitat equivalent a la del petroli extret.

Òbviament això comporta actuacions que avui encara no podem o no s’ha decidit tenir  a l’abast. Aquestes actuacions serien: determinar la possibilitat de crear recursos renovables alternatius, determinar la taxa de buidat del recursos no renovables en funció de l’alternativa estriada abans d’acometre qualsevol ús de recurs no renovable, i introduir l’obligatorietat en tots els àmbits i a tots els nivell de la observació de tot això.

El principi de l’emissió sostenible es fonamenta en que la biosfera és també el nostre únic abocador d’escombraries.

El principi de l’emissió sostenible implica que la taxa d’emissió de residus a la biosfera ha de ser igual (lleugerament inferior per precaució) a la capacitat natural d’assimilació dels distints ecosistemes abocadors (aire, terra, aigua, sól).

Això implica prohibicions absolutes des de ja com la emissió zero de residus no biodegradables i actuacions com la determinació de la capacitat d’assimilació de un ecosistema abans d’acometre qualsevol actuació d’emissió de residus o com la política d’imposició  decidida d’aquella prohibició i d’aquesta actuació.

El principi de la selecció sostenible de les tecnologies es fonamenta en que la tecnologia juga un paper essencial com a mediadora entre la humanitat i la naturalesa en el procés vital d’extreure recursos naturals per a mantenir la vida en el planeta.

El principi de la selecció sostenible de tecnologies implica que s’han d’elegir les tecnologies que augmenten la productivitat dels recursos, és a dir, el volum de valor extret per unitat de recurs, per davant de les tecnologies que incrementen el volum, la quantitat, de recurs extret. Eficiència front a creixement incontrolat.

Comporta al necessitat de determinar l’eficiència de les tecnologies abans de la seva selecció definitiva i la necessitat d’establir polítiques de priorització i desenvolupament d’aquestes tecnologies.

L’exemple paradigmàtic, per senzill i a l’abast de tothom, d’aplicació d’aquest principi el tenim en les bombetes de baix consum que ens ofereixen la mateixa energia lumínica (lux) que una bombeta d’incandescència utilitzant només una quarta part de recurs (vatis elèctrics) el que hauria de permetre, per exemple, en un supòsit d’utilització total deixar de construir centrals nuclears...

Un altra exemple paradigmàtica de l’aplicació d’aquest principi ho és també el disseny de productes pensant en la seva reutilització i el seu reciclatge.

Tots aquesta cinc principis que hem detallat son vertaders principis operatius en tant que ens ofereixen pautes clares de comportament basades en criteris generals l’observancia dels qual és imprescindible per a garantir la continuació de la vida en el planeta en condicions de qualitat similars a les actuals. No obstant, aquest principis no seran de cap manera aplicats intuïtivament ni voluntariosament per les empreses, per les indústries  i pels ciutadans d’un en un. Cal doncs, una activitat de foment pròpia de les Administracions Públiques que incorpori aquests principis com a objectius de les polítiques públiques

Però, òbviament, ni les administracions, ni les indústries, ni els científics, podran determinar amb garanties magnituds com ara la taxa de regeneració d’un determinat ecosistema marí respecte d’un determinat abocament, o la taxa de creació de determinat recurs alternatiu respecte del consum de determinat recurs no renovable. Precisament per això, s’imposa un sisè principi, el principi de precaució.

El principi de precaució es fonamenta en aquesta dificultat de determinar magnituds complexes i implica, en conseqüència, que cal adoptar una actituds vigilant per identificar amb anticipació els possibles desastres irreversibles, per evitar els “carrerons sense sortida” , una actitud que al analitzar projectes i propostes d’actuació no rebutgi l’anàlisi del pitjor dels supòsits possibles malgrat que aquestes situacions puguin semblar poc probables i malgrat que les alternatives siguin difícils o oneroses.

El principi de precaució ha de suposar la implantació dels anteriors principis operatius en les polítiques empresarials i les polítiques públiques.

Què és la capacitat de sustentació?

El desenvolupament sostenible implica un seguit de restriccions ecològiques que venen imposades per la capacitat de sustentació del planeta respecte de l’espècie humana.

La capacitat de sustentació, o de càrrega,  d’un territori per a una espècie concreta, significa el nombre màxim de població que pot ser mantinguda indefinidament sense provocar una merma en la base de recursos que impliqui  una reducció de la població futura.

L’exemple ben documentat de la Illa de Pasqua que està en la ment de tothom n’és un bon precedent històric.

Ara per ara, hi ha acord general en que la capacitat de sustentació del planeta és limitada. Ara per ara hi ha acord general en que s’estan produint un seguit de fets que estan deteriorant greument aquesta capacitat de sustentació: l’apropiació humana de la biomassa, el calentament de l’atmosfera, la pèrdua de la diversitat, l’explosió demogràfica, la pèrdua de sol cultivable, la desertització de gran zones, etc...

Des de l’òptica de la sostenibilitat, el concepte de capacitat de sustentació ens provoca tres reflexions:

En primer lloc, cal constatar que la degradació ecològica de molts zones del planeta no es produeix per la pressió de la seva població sobre els recursos propis, sinó, singularment, per la pressió de la producció destinada a l’exportació. Així constatem la insostenibilitat de l’economia globalitzada quan aquesta consisteix en poder vendre a tot el mon productes fabricats a una zona determinada.

En segon lloc, és obvi que la capacitat de sustentació depèn de la tecnologia i de l’organització social en un estadi històric donat.

En efecte, quan els imputs que requereix la producció d’uns determinats bens en un determinat espai i moment,  son imputs de bens, recursos o energies no renovables, podem afirmar que en aquella producció s’ha excedit la capacitat de sustentació del ecosistema ja que aquests imputs (siguin adobs, combustibles fòssils, etc...) no estaran disponibles per a les generacions futures.

I, en tercer lloc, hem de reflexionar sobre la divisió territorial del planeta.  Els estats-nacions actualment consolidats son fruit de processos històrics bèl·lics provocats per la lluita d’interessos dinàstics o religiosos, o per la lluita per l’espai físic o per l’aigua... però no son, salvades excepcions, estats-nacions que coincideixin amb ecosistemes naturals. De manera que el concepte de capacitat de sustentació tal com l’hem definit avui només sentit a escala planetària.

I aquí és on veiem les enormes disfuncions que es produeixen: Renania (regió d’Alemanya) té més vehicles que tot el continent africà. A la ciutat de Tokio hi ha més línies telefòniques que a tota Àfrica, un ciutadà de nord-americà consumeix diàriament 500 vegades més recursos que un ciutadà hindú...

Segons estudis de fonts no sospitoses de parcialitat ecologista, la capacitat de sustentació del nostre planeta exigeix limitar la població mundial en els 10.000 milions de persones, xifra que hom dona per segur que serà superada a principis del segle XXI. De manera que estem a punt de superar la capacitat de sustentació del planeta. Cap altra element de la nostra activitat humana pot ésser és més insostenible per menys irreversible.

Amb aquestes premisses, podem dir que desenvolupament sostenible és aquell que no danya la capacitat de sustentació del planeta. La Estratègia Mundial per a la Conservació diu que desenvolupament sostenible és millorar la qualitat de la vida humana sense rebassar la capacitat de càrrega dels sistemes que la sustenten.

Una ciutat sostenible

Imputar el concepte “sostenible” a una ciutat implica quelcom més que fer referència als aspectes mediambientals i fins i tot implica una valoració alternativa dels propis aspectes mediambientals.

La sostenibilitat, en efecte, abasta més aspectes que els estrictament mediambientals (aire, aigua, sòl...). La sostenibilitat té relació i ha d’influir en la majoria de decisions polítiques, en gairebé totes les actuacions urbanístiques, en les activitats econòmiques i industrials, i, en fi, es desenvolupa doctrinalment en un recull de principis operatius que impliquen a aspectes, fins i tot, privats de la vida de les persones.

Les ciutats sostenibles (del futur) seran en un grapat important de coses molt distintes de les ciutats “industrialistes” (actuals).

Una ciutat sostenible és una ciutat de diversitat humana, que respecta i protegeix la biodiversitat; una ciutat comprensible i abastable per als seus habitants; una ciutat amb una mínima cobertura del sòl, per a que pugui respirar i rebre l’aigua de la pluja; una ciutat amb distàncies curtes; una ciutat eficient energèticament, que incorpora en cada moment les millors tecnologies possibles en tots els edificis públics i les promou i estimula en els privats; una ciutat lliure d’emissions tòxiques i acumulatives; una ciutat que valora i estalvia  l’aigua; una ciutat que controla les deixalles i minimitza la seva generació; una ciutat amb edificis ecològics que incorporen l’arquitectura bioclimàtica i les tecnologies d’estalvi energètic i d’aigua; una ciutat productora d’aliments sans, generats en el seu entorn immediat; una ciutat tranquil·la, en la que la mobilitat ha estat objecte d’un pacte social de sostenibilitat; una ciutat en la que es controlen i minimitzen els sorolls; una ciutat  en pau, solidaria, responsable de si mateixa i garant dels valors humans.

Les Agendes 21 locals son, en  principi, una eina que pot esdevindre útil per assolir aquest objectiu, però que, també, pot ser una cotilla o, fins i tot, una excusa (quelcom similar al que passa amb el 0,7 i la solidaritat) en l’actuació municipal.

Lleida està en disposició econòmica, social, humana, industrial, etc... i, singularment política en virtut de l’aposta de la creació de l’Oficina de Sostenibilitat, de ser la ciutat que lideri la xarxa catalana de ciutats sostenibles de la seva mida i que emmiralli a aquestes i, per què no?, a la resta de ciutats de l’estat de la tipologia de la nostra.

El repte és aclaparador però, a la vegada, il·lusionant.

Lleida és una ciutat d’una  mida humana que disposa d’una economia amb força recursos propis per produir els seus aliments, amb aigua i amb energia, amb cultura i formació, amb una situació estratègica i amb un entorn privilegiat i és capital natural d’un territori de naturalesa rica, exuberant, d’atractiu turístic, i que, afortunadament, encara no està mediambientalment tant agredit que sigui impossible o massa difícil recuperar; tot plegat, Lleida disposa d’unes òptimes condicions per ser capdavantera d’experiències sostenibilistes.

L’Oficina de Sostenibilitat de l’Ajuntament de Lleida és un ens municipal integrat en la Regidoria de Medi Ambient, que es proposa atansar la vida ciutadana als criteris operatius de la sostenibilitat. A aquest efecte promourà ordenances per a  que les infrastructures públiques, immediatament, i les privades en un termini raonable, s’adaptin a aquests principis: els consums energètics dels edificis i dels espais públics s’hauran d’autoabastir en la mesura que això sigui possible incorporant contínuament les noves tecnologies eficients i els nous sistemes alternatius de generació energètica; els consums, ja sigui de matèries primes com de bens de consum, s’hauran d’adaptar en allò possible als criteris de sostenibilitat. L’Oficina de Sostenibilitat endegarà actuacions municipals per a que les empreses i les indústries lleidatanes siguin motivades i incentivades per avançar en l’objectiu de la producció neta. L’Oficina treballarà per a que l’economia aposti per la producció pròpia d’aliments sans generats en el nostre entorn natural: l’horta. L’Oficina impulsarà el reconeixement públic dels edificis verds i promourà que gaudeixin d’avantatges fiscals. L’Oficina, juntament amb els agents socials compromesos en l’Agenda 21, impulsarà un Pacte per a la Mobilitat Sostenible, prioritzarà el transport públic i l’ús de la bicicleta i promourà actuacions urbanístiques de prioritats invertides (és l’automòbil qui s’ha de sentir intrús en determinats espais i no pas el vianant).    L’Oficina de Sostenibilitat, en fi, coordinarà les actuacions necessàries per a que  els criteris ètics de la sostenibilitat  estiguin presents com a referent i com a objectiu en les decisions del Plenari, en les actuacions de les regidories, i, de retruc, encara que a mig termini, en el quefer diari dels ciutadans i de les ciutadanes que, en conseqüència, assoliran més altes cotes de qualitat de vida i gaudiran, singularment, de la satisfacció que proporciona viure, individualment i col·lectiva,  d’acord amb criteris ètics generalment acceptats.

De que parlem quan parlem de sostenibilitat

Aclarim el concepte

El concepte de sostenibilitat, tant i tant mal usat actualment com en el seu moment ho va ser el de ecologia, és un concepte que abasta molts més aspectes que els estrictament mediambientals.

Convé no confondre la protecció del medi ambient amb la sostenibilitat. Convé no repetir l’error històric comès al confondre la protecció del medi ambient, el conservacionisme,  amb l’ecologia.

El concepte de sostenibilitat apareix per primera vegada en l’informe Brundtland (1987) per adjectivar el nou model de desenvolupament social i econòmic: “sustainable developement.”   i des d’aquell moment el concepte “sustainable” ha estat interpretat de mil maneres a quina més interessada (una de les traduccions més ridículament parcials va ser la del ex-ministre socialista d’economia Carlos Solchaga, que deia que el concepte sostenible es referia a un creixement “constant i regular”).

Abans de l’aparició del concepte a l’informe Brundtland hi havia hagut un precedent doctrinal de mans de Maurice Strong, director del PNUMA, que va definir un concepte de ecodesenvolupament en base a tres elements o criteris:  socialment just, compatibilitat basada en la solidaritat intergeneracional i viabilitat en base a l’eficàcia.

Bàsicament hom estem d’acord avui en que “desenvolupament sostenible” és aquell que permet satisfer les necessitats de la nostra generació sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies.

Però, òbviament, res és tant senzill i, en efecte, aquesta definició suggereix alguns interrogants.

Quines son les necessitats? Cal distingir entre necessitats bàsiques, no bàsiques i interessos legítims? Quin és el criteri per discriminar les necessitats que s’han de cobrir i les que no? Que farem si xoquen objectius ecològics i objectius socials? Quantes generacions futures hem de tenir present en la solidaritat intergeneracional?

Admès que de cap manera es qüestiona que l’objectiu del desenvolupament sostenible és la satisfacció de les necessitats i dels desitjos  humans, convé detenir-nos en altres aspectes del concepte.

En primer lloc cal constatar que el mode de satisfer aquestes necessitats està sotmès a restriccions de dos tipus: restriccions ecològiques i restriccions morals.

Les restriccions ecològiques venen imposades per la capacitat de sustentació del planeta respecte de l’espècie humana; és a dir, venen imposades pel nombre màxim d’éssers humans que el planeta pot mantenir indefinidament sense provocar una merma en la base de recursos que impliqui una reducció de la població en el futur.

Les restriccions morals ens les hem d’imposar renunciant a nivells de consum als que no pot aspirar tota la població. D’aquí en surten alguns principis: cal rebutjar totes aquelles pautes de comportament no universalitzables; existeixen bens i comportaments antisocials en quan no universalitzables; el criteri de la universalització és el criteri ètic per excel·lència

Però aquests criteris no ens han d’esfereir. Ramón Folch ja deia que “podem modificar els nostres consums, les nostres necessitats, sense disminuir l’accés al nostres nivells de satisfacció”. I afegia que “de fet, no estem discutint els nivells de benestar, sinó els nivells de dilapidació”.

En segons lloc i en conseqüència,, la sostenibilitat exigeix un control demogràfic conscient. Això implica que la evolució demogràfica ha d’estar harmonitzada amb l’evolució del potencial productiu i amb la garantia de l’accés als recursos per les generacions futures.

En tercer lloc, cal entendre que en el creixement hi ha límits. El desenvolupament sostenible implica no superar determinats límits d’ús que ficarien en perill els sistemes naturals que sostenen la vida en el planeta. Cal advertir límits en l’ús de l’energia; en l’ús de l’aigua, en el de la terra, en l’ús del planeta com abocador de deixalles, etc...

En quart lloc, cal tenir present que la conservació no és un imperatiu absolut. I sé que això provocarà ampolles en  moltes entitats “ecologistes”. La conservació del medi ambient (sempre i quan la no conservació no impliqui merma de la biodiversitat) ha d’estar subordinada al benestar humà. Hem d’admetre que el desenvolupament sostenible pot exigir canvis en els ecosistemes que no tenen per que necessàriament permanèixer intactes (de fet, la seva pròpia evolució els modifica constantment).

I, finalment, en cinquè lloc, cal advertir que l’ús dels recursos no renovables ha de ser, des de ja, el més lent possible. El principi ha de ser que no podem esgotar un recurs abans de haver-li trobat un succedani acceptable des del punt de vista de l’autoabastiment.

En resum, desenvolupament sostenible és un procés sociopolític i econòmic l’objectiu del qual és la satisfacció de les necessitats i de les aspiracions humanes qualificat per dos tipus de restriccions: ecològiques, marcades per la capacitat de sustentació del planeta, i morals perquè no podem danyar la capacitat de satisfacció de les generacions futures, tot requerint-se un creixement econòmic allí on encara no estan satisfetes les necessitats bàsiques (tercer mon), essent imprescindible el control conscient de la demografia, no considerant imperatiu absolut el conservacionisme, salvada la biodiversitat, i exigint-se un ús  intel·ligent i auster del recursos no renovables.